Em permet que li fiqui un dit a l’ull?

Tenir una pedra a la sabata sempre és una molèstia encara que moltes vegades si no ens provoca un dolor insuportable la mantenim allà, ens hi acostumem tant ràpidament que ens oblidem que una pedra se’ns clava al peu.

Les obres d’Erwin Wurm (Viena, 1954) són una pedra a la sabata de la institució artística. Les seves escultures no només tenen una durada determinada, un minut pot ser suficient, sinó que poden passar en qualsevol lloc i en qualsevol moment, són com un virus. Vigila, que agafaràs un Wurm!

En la sèrie de fotografies “Instructions on How to Be Politically Incorrect” els personatges retratats viuen amb la molèstia en relació als altres, però inclús tenint el cap d’un home dins del jersei la conversa distesa en un restaurant pot seguir endavant, un braç ficat per la bragueta dels pantalons, ens escupen al te, tant li fa, hi ha tantes altres coses que ens molesten. Aquesta actitud passiva i normalitzada davant aquestes invasions fa que aquestes fotografies siguin un retrat del subjecte en la societat de consum que mantén una actitud passiva davant els mass media que projecten el que ha de ser, sentir i pensar. Aquestes accions de “terrorisme quotidià” podrien ser les fantasies trapelles d’algú amb la facultat de parar el temps que aprofita aquestes pauses per ficar el dit a l’ull.

Davant aquestes imatges no podem fer altra cosa que riure. L’humor ens distancia de la situació i ens en fa còmplices, ens situa fora de perill. Erwin Wurm utilitza l’humor i la ironia que li permeten un camp d’acció més ampli, es converteix en un pallasso. Ell, sap que quan t’acostes a les coses amb humor la gent assumeix ràpidament que no t’ha de prendre massa en serio. No per això, allò que dius, te menys intensitat.[i]

La figura del pallasso esta força present en el mon de l’art, David G. Torres, crític i comissari, escriu sobre el sentit de l’humor a partir de la obra de Francis Alÿs The last clown. “ Perquè, ¿Qui és l’últim pallasso? [···] L’artista és l’últim pallasso, l’últim mico a qui s’avisa perquè faci una exposició, perquè representi unes quantes pallassades de manera que tots puguem riure.” [ii] Per a l’artista aquest aquesta consideració li ofereix una gran llibertat per l’exercici de la critica. Com segueix dient en David G. Torres, riem com a defensa o amb complicitat, hi ha un rictus de preocupació darrere el riure perquè el sentit de l’humor sorgeix d’un profund existencialisme (Lubitsch). Però “l’acudit i l’anècdota són elements incontrolables i irreductibles a una [···] estratègia de poder o control determinada”[iii]

Em ve al cap el Gilles Pierrot de Wateau, figura que em va fascinar per la seva absoluta desavinença amb el seu entron i els personatges que el rodegen, eternament fora de lloc amb cara trista encara que el seu paper sigui el de fer-nos riure. Pierrot, el pallasso tràgic, un alter-ego de l’artista. Podem anar a Bruce Nauman, que introdueix la màscara, el pallasso com a retrat del subjecte contemporani que eternament manifesta la seva negació i/o la seva afirmació del mon (nee, nee, nee, ya, ya, ya) pallassos que ni riuen ni fan riure la majoria de vegades sinó que pateixen i inquieten ja que ens fan sospitar que no ens trobem en un situació gaire diferent.

Per acabar amb aquesta micro-genealogia de l’humor no puc deixar de citar Antonio Ortega que a Determinación de personaje recrea fidelment un gag de Faemino y Cansado interpretat per David G. Torres i Oscar Abril Ascaso. Comença avisant-nos que el bonic acudit tindrà lloc al temple de l’art, al museu del Prado, “esta muy desaprovechado” diu el pallasso tonto “ solo hay cuadors y mas cuadros, ponga usted unos muebles o algo!” Aquestes paraules punxen una mica més quan qui les diu és un crític d’art, o només molesta a qui es pren el mon de l’art massa en serio?
Si entres en un museu i trobes una fotografia de l’artista ficant-se el dit al nas i mirant-te amb tranquil·litat. Que hem de pensar? A sobre, el que compon l’exposició son ampolles, sabates cadires, palanganes, fregalls... i instruccions. “Do it yourself” . Agafa cinc ampolles i mantén-les en equilibri entre el teu cos i la paret, treu-te la sabata i escolta-la durant un minut, omple tots els forats de la teva cara amb bolígrafs, enfila’t a una escombra... Erwin Wurm exposa així “One Minut Sculptures” a més a més del registre fotogràfic que en va fent [i que compondrà el material per catàlegs i catàlegs.]

Riem perquè sabem que ningú pren mal, perquè qui realitza aquestes escultures ha d’agafar postures forçades i ridícules. Es veu despullat de la seva dignitat, però no deixa de ser un acudit i només dura un minut. L’equilibri precari, el risc de la caiguda i un lleu dolor és el que hem d’assumir. Això és el que davant d’aquestes imatges ens crea certa tensió. Com he dit quan parlava de la sèrie “Instructions on How to Be Politically Incorrect” aquesta tensió entre el cos i els objectes és intrínseca a la nostra existència, només és fa més evident en aquestes accions escultòriques. Hi ha una clara referència a la societat de consum, al desús i inestabilitat que representa i ens convida a prendre’ns-ho amb sentit de l’humor.

Seguirem intentant sostenir-nos sobre una escombra mentre l’artista es furga les fosses nassals.

.....................................................................................................................................................................
[i] Entrevista a Erwin Wurm realitzada per Geert van de Wetering durant el muntatge d’una expocisió al museu Het Domein http://prettycoolpeopleinterviews.submarinechannel.nl/interviews/item/25
[ii] David G. Torres, Màlaga, juny 2000 www.davidgtorres.net
[iii] Ibdm.

del meu amor...

"La conversación sólo es un pretexto para otras formas más sutiles de comunicación. Cuando éstas no funcionan, la conversación es algo muerto. Si dos personas tienen interés en comunicar mutuamente, no importa lo más mínimo lo confusa que llegue a ser la conversación. Las personas que insisten en la claridad i la lógica con frecuencia no consiguen hacerse entender. Siempre están buscando un transmisor más perfecto, engañadas por la suposición de que la mente es el único instrumento para la transmisión del pensamiento. Cuando empiezas a hablar de verdad, te entregas. Arrojas las palabras precipitadamente, no las cuentas como monedas. No te preocupas de los errores gramaticales o factuales, de las contradicciones, de las mentiras, etc. Hablas. Si hablas con alguien que sepa escuchar, entiende perfectamente, aun cuando las palabras carezcan de sentido. Cuando esa clase de conversación se pone en marcha, se produce un enlace, independientemente de que hables con un hombre o una mujer. Los hombres hablando con otros hombres necesitan esa clase de conversación tanto como las mujeres hablando con otras mujeres. Las parejas casadas raras veces disfrutan de esa clase de conversación, por razones más que evidentes.

La conversación, la conversación autentica, es una de las manifestaciones más expresivas del anhelo de enlace ilimitado que siente el hombre. Las personas sensibles, las personas que sienten, desean unirse de modo más profundo, sutil y duradero de lo que permiten la costumbre y la conversación. Me refiero a formas que superan los sueños de los utopistas sociales y políticos. La fraternidad del hombre, en caso que alguna vez se realice, sólo es la etapa de jardín de infancia en el drama de las relaciones humanas. Cuando el hombre empiece a permitirse expresión plena, cuando pueda expresarse sin miedo al ridículo, el ostracismo o la persecución, lo primero que hará será soltar su amor a borbotones. En la historia del amor humano todavía estamos en el primer capítulo."

Henry Miller, Sexus. Seix Barral, novembre de 1984.

Ara dubto que el fragment es correspongui a aquest llibre, però en qualsevol cas llegiu-lo, i si no el trobeu en aquest llibre us en llegiu un altre del mateix autor, sempre és igual de deliciós, aburrit exitant (en el sentit explicit de la paraula)...

“Yo relaciono, tu relacionas, nosotros relacionamos…” o “Sobre el consumo del arte para la vida”

[Text escrit durant el segon Workshop realitzat per a-desk]

La gran cualidad del arte es su poder para (dar sentido a) significar en “vidas ajenas” a la propia obra. Da la posibilidad al espectador de relacionarse con las obras, relacionar las obras entre ellas y así crear ideas, e impresiones que construyan sentido en su vida.

Un espectador esporádico, no entendido, desde su perspectiva e interés, selecciona y relaciona con su vida de forma espontánea las obras que pueden tener algún sentido en su mundo y las que no son rechazadas de forma automática y sin remordimientos. La aproximación al arte podrá ser superficial, sin ninguna pretensión y a lo mejor con cierta distancia, pero tiene claro lo que le gusta.

Por otro lado está quien tiene un conocimiento o un interés especial en el arte. Este reconoce “autoridades” y estas influyen en su acercamiento a la obra. Ya no tendrá una visión superficial sino que llegará a un análisis de la obra más complejo que le permitirá que esta entre en relación con más aspectos.

Es cierto que el conocimiento del autor (productor?) nos hará entender algunos conceptos con mayor profundidad, no quisiera hacer un grito a la ignorancia en el arte. Pero creo que en cierta medida se tiene que recuperar el uso del arte para “consumo propio”, tener la tranquilidad de asociar las obras para crear sentidos que pueden no ser los que pretendía la o el artista.