El soroll que fan les pedres quan l’aigua les recoloca se m’ha quedat al cap. És un só tant profund que em regira l’estómac, sents que el cor empetiteix i et costa respirar, tot sota els teus peus trontolla. És com un gran lament, sembla que haguem ofès al mar, qui protesta enèrgicament amb onades cada cop més violentes.
Les aigües que van i tornen xoquen i els remolins que formen et durien al fons del mar. De tant en tant la força de l’aigua és tant gran que crea un buit que s’omplirà ràpidament d’una manera plàcida i natural.
Les onades no acaricien les roques, les colpegen violentament. Però la seva retirada és suau, una carícia per demanar perdó després de l’envestida, que seguidament torna a l’acció.
Molt de tant en tant es declara una treva, però aquesta dura ben poc. Aprofitem aquest moment de pau per dur a terme la nostra acció. Pigment vermell sobre la roca per on encara regalima aigua.
De sobte, una onada et mulla els peus i s’emporta part de la vermellor de la roca. L’aigua sembla tacada de sang, el mar plora i es revela contra aquesta intromissió tant poc discreta. Li faig fotos, no respecto els seus laments, faig la fot perquè vull, m’agrada el mar de sang i penso en les persones que ella ha engolit, no em sap greu robar-li aquest moment d’intimitat. Em sento millor, més tranquil·la i la roca torna a estar ben neta, encara que li queda alguna rastre del que era només feia uns segons; una taca de sang enmig de la cala.
Les roques es tornen a moure, ho sento sota els meus peus. L’aigua és violenta quan vol... I em vol mullar però no deixo que ho faci. M’agrada poder-me’n escapar, sortir-me amb la meva, mantenir els peus secs.
Torno a mirar la roca i deixo de sentir llàstima, per uns moments ha estat la roca més important de totes, s’ha de sentir afortunada. I la mar; no esta enfadada amb nosaltres, sinó amb la roca, que ha sigut objecte de la nostra admiració i contemplació.
Hem vist el sol atravessar el cel. Poc a poc ha anat apareixent entre el núvols, fins que ha finalitzat el recorregut i comença la posta. Sense que ens n’adonem fa més fred i la llum es menys nítida, d’aquí poc ja no hi haurà sol. Ara està molt a prop del mar, aviat l’engolirà o el sol s’hi llençarà per nedar tota la nit. Qui pot saber quin dels dos atrapa a l’altre? El sol converteix el mar en una gran banyera tota d’or, els reflexos que provoca ens fan entrar en una estat de contemplació, només mirem el mar i pensem en res.
Comencem l’ascensió per les roques que ja havíem baixat i ens allunyem d’aquell indret que ens ha fet viure tantes emocions.
miércoles, 21 de febrero de 2007
lunes, 19 de febrero de 2007
A-Desk em publica l'artícle!!!
Acabo de saber que la revista A-Desk (www.a-desk.org) em publica l’article d’en Joan Morey, el que teniu en aquesta pàgina, estic molt contenta!!
L’article va ser escrit gracies a un workshop al que varem participar la Laura Cardona (companya de classe i de saló de te) i jo. Aquest va tenir lloc la setmana del 5 al 9 de Febrer, just abans de començar les classes.
Va ser molt interessant i molt intens però els resultats van valdre la pena.
El dissabte dia 10 vaig assistir a una reunió amb el Martí Peran al Santa Mònica on vaig poder veure en primera persona com es gestiona i coordina un projecte d’exposició de caràcter “investigador”. El treball d’investigació s’està fent sobre els “post-it city” un concepte de La Varra que podeu trobar ven explicat a la pàgina web www.ciutatsocasionals.net . Aquest projecte que està en procés i que s’exposarà al CCCB el 2008.
El mateix dia al Santa Mònica, quan sortia de la reunió vaig conèixer en Joan Morey, un noi absolutament encantador que espero que em convidi a veure la seva performance del divendres 23. Si voleu saber més d’ell aneu a www.elmalejemplo.com on podreu veure fotos de les seves performances i llegir coses seves. (No us espanteu!!)
Per últim vull expressar la meva emoció pel començament del segon semestre, que té una cosa dolenta i un munt de bones!! En primer lloc Psicologia de l’art es col·loca en les primeres posicions del meu rànquing en el que hi ha quatre grups. En primer lloc les assignatures que em fascinen ja sigui pels professors i professores com per la matèria, encara que acostuma a anar molt lligat gràcies als primers, aquest primer grup son les assignatures que “canvien la vida”. En segon lloc tenim les que estan bé, que es disfruten, deixen bon gust de boca, s’aprèn alguna cosa però s’oblida amb facilitat. Després hi ha les assignatures que fan mooolta mandra, acostumen a ser obligatòries i s’han de repetir més d’una vegada perquè el desencís t’impedeix assistir a classe. Per últim hi ha les que estan dins de l’últim grup però que a més a més tenen professors horrorosos, que parlen malament a les i les alumnes, que sota creences de “revolucionar” l’ensenyament es permeten el luxe de fer comentaris despectius i degradants i masclistes. Professors que no tenen raó de ser en aquesta universitat i que se’ls hauria de plantar cara fent-los saber que “maltractar” els i les alumnes no és pedagogia.
Al final m’ha quedat una mica enfadat el comentari, però a mi el que m’interessa és el primer grup i aquest any la majoria d’assignatures que faig estan en aquest grup. A totes aquestes professores i professors; Moltes gràcies.
L’article va ser escrit gracies a un workshop al que varem participar la Laura Cardona (companya de classe i de saló de te) i jo. Aquest va tenir lloc la setmana del 5 al 9 de Febrer, just abans de començar les classes.
Va ser molt interessant i molt intens però els resultats van valdre la pena.
El dissabte dia 10 vaig assistir a una reunió amb el Martí Peran al Santa Mònica on vaig poder veure en primera persona com es gestiona i coordina un projecte d’exposició de caràcter “investigador”. El treball d’investigació s’està fent sobre els “post-it city” un concepte de La Varra que podeu trobar ven explicat a la pàgina web www.ciutatsocasionals.net . Aquest projecte que està en procés i que s’exposarà al CCCB el 2008.
El mateix dia al Santa Mònica, quan sortia de la reunió vaig conèixer en Joan Morey, un noi absolutament encantador que espero que em convidi a veure la seva performance del divendres 23. Si voleu saber més d’ell aneu a www.elmalejemplo.com on podreu veure fotos de les seves performances i llegir coses seves. (No us espanteu!!)
Per últim vull expressar la meva emoció pel començament del segon semestre, que té una cosa dolenta i un munt de bones!! En primer lloc Psicologia de l’art es col·loca en les primeres posicions del meu rànquing en el que hi ha quatre grups. En primer lloc les assignatures que em fascinen ja sigui pels professors i professores com per la matèria, encara que acostuma a anar molt lligat gràcies als primers, aquest primer grup son les assignatures que “canvien la vida”. En segon lloc tenim les que estan bé, que es disfruten, deixen bon gust de boca, s’aprèn alguna cosa però s’oblida amb facilitat. Després hi ha les assignatures que fan mooolta mandra, acostumen a ser obligatòries i s’han de repetir més d’una vegada perquè el desencís t’impedeix assistir a classe. Per últim hi ha les que estan dins de l’últim grup però que a més a més tenen professors horrorosos, que parlen malament a les i les alumnes, que sota creences de “revolucionar” l’ensenyament es permeten el luxe de fer comentaris despectius i degradants i masclistes. Professors que no tenen raó de ser en aquesta universitat i que se’ls hauria de plantar cara fent-los saber que “maltractar” els i les alumnes no és pedagogia.
Al final m’ha quedat una mica enfadat el comentari, però a mi el que m’interessa és el primer grup i aquest any la majoria d’assignatures que faig estan en aquest grup. A totes aquestes professores i professors; Moltes gràcies.
miércoles, 14 de febrero de 2007
"- En Joan Morey em deixa anar a veure POSTMORTEM!" o "Sobre el paper de l'espectador en el projecte POSTMORTEM de Joan Morey ".
Són les set de la tarda a Santa Mònica; un grup considerable de persones vestides de negre han vingut "cita prèvia" a veure rumbo a peor, el panell 5 del projecte POSTMORTEM(que consta de set panells –performances- desenvolupades entre desembre de 2006 i febrer de 2007) obra amb la qual Joan Morey fa balanç de la seva trajectòria. Estem assistint a un enterrament simbòlic. Ha exigit dress code i puntualitat però sembla que començarà amb retard.
L'espera dóna lloc a elucubracions i fantasies sobre la preformance i el projecte. És voluntat de l'artista aquesta "espera col·lectiva"? Forma part de la performance? Creixen dubtes, inseguretats i pors. Què em farà fer? Una cosa és significativa: tothom que està aquí ha sol·licitat a través de la pàgina www.elmalejemplo.com la seva assistència, i s'ha sotmès a la voluntat de l'artista, tant a l'hora de ser triat com en el compliment del dress code .
Joan Morey afronta d'aquesta manera el conflicte de l'elitisme de l'art, l'accepta i juga a evidenciar el procés de selecció que es dóna "naturalment" a l'hora d'acostar-se a l'art (contemporani?). Seria un altre el públic assistent sense l'estratègia de fer-nos inscriure? En aquest sentit la seva aposta em resulta molt interessant, però cal veure la problemàtica que suposa. D'entrada, l'exigència al públic és elevada, s'ha de prendre la molèstia de vestir de negre i "demanar permís", que no és poca cosa tenint en compte que el seu paper acostuma a ser passiu. A més, els sotmet a ser revisats "policialment" a la porta, entrar un per un a la sala o obligar-los a estar de peu tota l'estona que dura la performance... tot plegat aconsegueix incomodar i intimidar. A la vegada, genera expectatives de “participació” que queden frustrades en el transcurs de la performance.
En aquest sentit es pot reclamar? Joan Morey parla de l'ús del públic en la performance, de crear incomoditat, provocar reaccions adverses, dominar-lo... Però un cop el públic ha entrat a l'espai passa a formar part de l'atrezzo, i torna a assumir el paper passiu que es vol trencar, no tant com una manera de sotmetre's a l'artista sinó recuperant el paper d'espectador d'art. On està el problema; En l'espectador que assumeix la passivitat (tant còmode) de seguida que se li permet? En la incapacitat de la performance de generar reaccions? És la preocupació de l'artista trencar aquesta dinàmica? Indiscutiblement aconsegueix fer-la evident. És suficient?
L'espera dóna lloc a elucubracions i fantasies sobre la preformance i el projecte. És voluntat de l'artista aquesta "espera col·lectiva"? Forma part de la performance? Creixen dubtes, inseguretats i pors. Què em farà fer? Una cosa és significativa: tothom que està aquí ha sol·licitat a través de la pàgina www.elmalejemplo.com la seva assistència, i s'ha sotmès a la voluntat de l'artista, tant a l'hora de ser triat com en el compliment del dress code .
Joan Morey afronta d'aquesta manera el conflicte de l'elitisme de l'art, l'accepta i juga a evidenciar el procés de selecció que es dóna "naturalment" a l'hora d'acostar-se a l'art (contemporani?). Seria un altre el públic assistent sense l'estratègia de fer-nos inscriure? En aquest sentit la seva aposta em resulta molt interessant, però cal veure la problemàtica que suposa. D'entrada, l'exigència al públic és elevada, s'ha de prendre la molèstia de vestir de negre i "demanar permís", que no és poca cosa tenint en compte que el seu paper acostuma a ser passiu. A més, els sotmet a ser revisats "policialment" a la porta, entrar un per un a la sala o obligar-los a estar de peu tota l'estona que dura la performance... tot plegat aconsegueix incomodar i intimidar. A la vegada, genera expectatives de “participació” que queden frustrades en el transcurs de la performance.
En aquest sentit es pot reclamar? Joan Morey parla de l'ús del públic en la performance, de crear incomoditat, provocar reaccions adverses, dominar-lo... Però un cop el públic ha entrat a l'espai passa a formar part de l'atrezzo, i torna a assumir el paper passiu que es vol trencar, no tant com una manera de sotmetre's a l'artista sinó recuperant el paper d'espectador d'art. On està el problema; En l'espectador que assumeix la passivitat (tant còmode) de seguida que se li permet? En la incapacitat de la performance de generar reaccions? És la preocupació de l'artista trencar aquesta dinàmica? Indiscutiblement aconsegueix fer-la evident. És suficient?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)