del meu amor...

"La conversación sólo es un pretexto para otras formas más sutiles de comunicación. Cuando éstas no funcionan, la conversación es algo muerto. Si dos personas tienen interés en comunicar mutuamente, no importa lo más mínimo lo confusa que llegue a ser la conversación. Las personas que insisten en la claridad i la lógica con frecuencia no consiguen hacerse entender. Siempre están buscando un transmisor más perfecto, engañadas por la suposición de que la mente es el único instrumento para la transmisión del pensamiento. Cuando empiezas a hablar de verdad, te entregas. Arrojas las palabras precipitadamente, no las cuentas como monedas. No te preocupas de los errores gramaticales o factuales, de las contradicciones, de las mentiras, etc. Hablas. Si hablas con alguien que sepa escuchar, entiende perfectamente, aun cuando las palabras carezcan de sentido. Cuando esa clase de conversación se pone en marcha, se produce un enlace, independientemente de que hables con un hombre o una mujer. Los hombres hablando con otros hombres necesitan esa clase de conversación tanto como las mujeres hablando con otras mujeres. Las parejas casadas raras veces disfrutan de esa clase de conversación, por razones más que evidentes.

La conversación, la conversación autentica, es una de las manifestaciones más expresivas del anhelo de enlace ilimitado que siente el hombre. Las personas sensibles, las personas que sienten, desean unirse de modo más profundo, sutil y duradero de lo que permiten la costumbre y la conversación. Me refiero a formas que superan los sueños de los utopistas sociales y políticos. La fraternidad del hombre, en caso que alguna vez se realice, sólo es la etapa de jardín de infancia en el drama de las relaciones humanas. Cuando el hombre empiece a permitirse expresión plena, cuando pueda expresarse sin miedo al ridículo, el ostracismo o la persecución, lo primero que hará será soltar su amor a borbotones. En la historia del amor humano todavía estamos en el primer capítulo."

Henry Miller, Sexus. Seix Barral, novembre de 1984.

Ara dubto que el fragment es correspongui a aquest llibre, però en qualsevol cas llegiu-lo, i si no el trobeu en aquest llibre us en llegiu un altre del mateix autor, sempre és igual de deliciós, aburrit exitant (en el sentit explicit de la paraula)...

“Yo relaciono, tu relacionas, nosotros relacionamos…” o “Sobre el consumo del arte para la vida”

[Text escrit durant el segon Workshop realitzat per a-desk]

La gran cualidad del arte es su poder para (dar sentido a) significar en “vidas ajenas” a la propia obra. Da la posibilidad al espectador de relacionarse con las obras, relacionar las obras entre ellas y así crear ideas, e impresiones que construyan sentido en su vida.

Un espectador esporádico, no entendido, desde su perspectiva e interés, selecciona y relaciona con su vida de forma espontánea las obras que pueden tener algún sentido en su mundo y las que no son rechazadas de forma automática y sin remordimientos. La aproximación al arte podrá ser superficial, sin ninguna pretensión y a lo mejor con cierta distancia, pero tiene claro lo que le gusta.

Por otro lado está quien tiene un conocimiento o un interés especial en el arte. Este reconoce “autoridades” y estas influyen en su acercamiento a la obra. Ya no tendrá una visión superficial sino que llegará a un análisis de la obra más complejo que le permitirá que esta entre en relación con más aspectos.

Es cierto que el conocimiento del autor (productor?) nos hará entender algunos conceptos con mayor profundidad, no quisiera hacer un grito a la ignorancia en el arte. Pero creo que en cierta medida se tiene que recuperar el uso del arte para “consumo propio”, tener la tranquilidad de asociar las obras para crear sentidos que pueden no ser los que pretendía la o el artista.

despertar del letargi

Avui he acabat el Vila- Matas, quina meravella! Ara tinc per llegir “Paris no se acaba nunca” llibre del qual me’n havia parlat la Júlia fa molt, molt de temps.

La Emily em va comentar l’altre dia de fer una revista de literatura i art a Molins ... casi nada! Com si no tingués prou coses al cap!! Entenc que tingui ganes de fer coses; ja que esta acabant la carrera; de fet el que menys em convenç de la idea és fer-la a Molins. L’altre dia ja em va comentar que podríem publicar les nostres cartes (de fet ho feia en una carta, encara que se’n desdeia ràpidament) jo això de publicar les cartes no ho veig clar,però el que seria molt interessant i que podria ser el format de la revista son les nostres converses literàries; un “abasellament” de referències literàries i desitjos lectors.

Ah! Una secció: Consultori sentimental “Que puc llegir si sento que...?”

TOTHOM A LLEGIR!!

Em surt la vena dictatorial... en definitiva; no cal que llegeixi tothom, però per parlar amb mi s’ha de tenir interès en la literatura, l’art, cine... hauria de fer balanç de els amistats i les converses que tinc, a veure quantes ho compleixen!

(si algú llegint això sent un gran sentiment de repulsió cap a mi és del tot comprensible; jo m’agafaria mania; però m’he de suportar moltes hores i no em sortiria a compte)

Ahir vaig deixar el meu primer missatge al fòrum d’Indaga’t . Hi vaig copiar la primera pàgina de “La vida instrucciones de uso” de Georges Perec on precisament fa una explicació de la teoria Gestalt relacionant-la amb l’art del puzzle. A veure si la gent entra en el joc i es creen debats interessants en el fòrum.

A continuació de la còpia hi vaig escriure que m’havia trobat el text “sense voler” i que com que estava molt relacionat amb la classe que acabàvem de fer de psicologia de l’art l’havia penjat. El que vull escriure ara és la paràbola que m’ha fet tenir aquest llibre, ara, sobre la tauleta de nit.

De fet l’origen és clar. El workshop de critica d’art d’A-Desk. Primer contacte; durant la “passejada del crític” el segon dia del taller. La ruta va començar per Estrany- de la Mota. Allà Ignasi Aballí i index de llibres d’en Perec a la paret. Aquests em fascinen i em prometo recordar el nom per buscar-lo en algun moment indeterminat de la meva vida.

Dos dies més tard en el mateix taller en Roberto (encara que li canvio el nom per Rodrigo) participant curiós, interessant, gay, escriptor, blogger, viatjant, divertit, super-fashion.... porta la seva critica que resulta ser una lliçó de literatura contemporània. Una critica que anava d’Ignasi Aballí al pop art a partir de referències, un “corta-pega” meravellosament fet. Quina enveja....

Quan es va comentar aquest escrit en grup el senyor David G. Torres (que deu ser la G?) va mencionar a Vila- Matas (o ja l’havia citat en alguna de les seves crítiques?) Total; que apareix Vila- Matas com escriptor “corta- pega”, postproductor. La idea em va semblar molt interessant i em vaig apuntar a la llista mental de “deberes” a Perec i Vila- Matas.
No va ser fins al cap d’una més que en una visita a l’FNAC (que lleig això de fer publicitat gratuïta...), perquè he treballat i em sento rica. Allà em trobo amb “Paris no se acaba nunca” i vaig recordar que feia uns dos anys me l’havia recomanat una amiga (si no el vaig llegir en aquell moment deu ser perquè no tocava, no?). Tot i la recomanació de la Júlia (és el nom de l’amiga) el llibre que em compro és “Historia abreviada de la literatura portátil” que és el que em sona que es va comentar durant el Workshop. Aquell dia també vaig tenir a les mans “La vida instrucciones de uso” però el torno a dipositar a l’estanteria degut al seu volum.

El llibre de Vila- Matas, em va fascinar des de la primera pàgina (m’ha durat tres dies!), i sense deixar passar un sol dia vaig anar a “La central” i m’hi vaig comprar “Paris era una fiesta” i “La vida instruciones de uso” el de Perec només el vaig fullejar, el de Paris el vaig acabar ahir. I ara seguiré marginant a Perec, perquè el pròleg i el títol son genials, però em fa una mandra... en canvi em començaré a llegir a “L’amant” de la Marguerite Duras la suposada “casera” de Vila- Matas durant la seva estada a Paris. Ara em moro de ganes de veure “India Song”, una pel·lícula d’ella i penso en la meravellosa “Hiroshima mon amour”, la meva primera trobada amb la Duras; una pel·lícula genial de Alain Reisnais, amb guió de Marguerite, que ja fa massa que no veig. Però de cine ja en parlarem un altre dia.

I amb això acabo la meva explicació del recorregut que han fet i estan fent aquests personatges en la meva vida, recorreguts que es barregen amb els començats anteriorment amb altres autors; en definitiva, tot està aquí a dos passos, som nosaltres els que hem de recórrer el territori (en tots els sentits).

Del MACBA al CASM pasando por el vino de “la Tàpies” o ¿Qué es esto?

La ruta empieza en el bar de la facultad, un viernes por la tarde; alguien propone ir a la inauguración de la Tapies, otra que la exposición de Carlos Pazos en el MACBA es gratuita, y por ultimo nos acordamos de que en Santa Mònica, están haciendo el “Festival Espontani”. Nos levantamos de las sillas y olvidamos de la clase que nos toca.

En el MACBA pasmos una media hora rodeados del mundo personal de Carlos Pazos (su colección de postales me pareció muy interesante, sobretodo el montaje con diapositivas de “pareja feliz” con luces de neón y canción de fondo. Por cierto; no os pongáis a bailar que el vigilante se mosquea). Pero no voy a hablar de Pazos.

Segunda parada; la Fundació Tàpies. Se inaugura ZONA B: Als marges d’europa. No recuerdo cuanto tiempo pasamos allí, sé que miré un par de videos, me acerqué a la mesa donde “repartían” vino… y allí me quede. Practicando arte relacional con mis acompañantes, hasta que nos dio vergüenza pedir otra copa y nos fuimos al Santa Mònica.

El paseíllo nos vino estupendo para recuperar un poco la compostura antes de llegar al CASM. Allí en la entrada nos encontramos con una “marabunta” de gente fumando, dentro gente bebiendo, más para adentro, en el claustro gente sentada por el suelo y el escenario. No recuerdo que pasaba en el escenario, juraría que nada.

Santa Mònica estaba llena de gente conocida, cuando no te encontrabas con uno te cruzabas con el otro, en general en público era “del mundo del arte” y se podían tener conversaciones interesantes (o no). Los problemas “existenciales” empezaron cuando quise ver que se presentaba en el escenario (que, aunque fuera la “excusa” me parecía lo menos importante). Vi a una pareja de hombres que contaban hasta 2100 (me gustó), y en el tiempo en el que cambiaban el escenario volví a perderme por la zona de fumadores. Mi sorpresa fue cuando volví al “publico” y me encontré un tipo (no puedo decirlo de otra manera) soltando un monologo terrible, que me fue incomodando de tal modo que acabó por echarme del CASM. Este encuentro desafortunado me generó alguna que otra duda y alguna que otra certidumbre. Así en general no me gustó el Festival Espontáneo.

En el catálogo esta muy bien explicado lo que es un espontáneo, si no hubiera estado en el Santa Mónica me hubiera creído la filosofía del Festival e incluso me hubiera lamentado de no asistir. Pero no fue así. Lo primero que pensé fue. “esto en un bar de acuerdo, pero aquí…”. Para ver “monologuillos” no iré al Santa Mònica, allí se va a lo que se va, a ver arte contemporáneo. Lo que podría haber sido una oportunidad para conocer que se cuece a nivel creativo fuera del “alto standing” y conocer gente nueva, oxigenar un poco la concepción del arte, y pasar un buen rato (por que no?), estaba convertido en un “freak-show” que me pareció fuera de lugar. Creo que no se asumió el lugar que Santa Mònica ocupa a la hora de hacer la programación de las actuaciones. Tampoco me queda clara cual es la pretensión de la institución con este festival. A lo mejor es que, a mi personalmente, no me sirve el “todo vale”, y es la sensación que me dio. Además cualquier proyecto interesante podía quedar “disimulado” entre los otros.

Escribo esto con cierto miedo a que mi impresión del Festival pueda ser del todo errónea ya que, como he dicho, vi dos actuaciones; pero el echo de que la mayoría de la gente se encontraba fuera del Santa Mònica o charlando de espaldas al escenario es significativo y confirma mis sospechas de alguna manera.

No quiero dejar el tema cerrado, estoy abierta a quien intente convencerme, a lo mejor era una maravilla y no lo vi. Aunque lo dudo.

Perec-Gestalt

"Al principio el arte del puzzle parece un arte breve, un arte de poca entidad, contenido todo él en una elemental enseñanza de la Gestalttheorie: el objeto considerado -ya se trate de un acto de percepción, un aprendizaje, un sistema fisiológico o, en el caso que nos ocupa, un puzzle de madera- no es una suma de elementos que haya que aislar y analizar primero, sino un conjunto, es decir, una forma, una estructura: el elemento no preexiste al conjunto, no es ni más inmediato ni más antiguo, no son los elementos los que determinan el conjunto, sino el conjunto el que determina los elementos: el conocimiento del todo y de sus leyes, del conjunto y su estructura, no se puede deducir del conocimiento separado de las partes que lo componen: esto significa que podemos estar mirando una pieza de un puzzle tres días seguidos y creer que lo sabemos todo sobre su configuración y su color, sin haber progresado lo mas mínimo: sólo cuenta la posibilidad de relacionar la pieza con otras y, en este sentido, hay algo común entre el arte del puzle y el arte del go: sólo las piezas que se hayan juntado cobrarán un carácter legible, cobrarán un sentido: considerada aisladamente, una pieza de un puzzle no quiere decir nada; es tan sólo pregunta imposible, reto opaco; pero no bien logramos, tras varios minutos de pruebas y errores, o en medio segundo prodigiosamente inspirado, conectarla con una de sus vecinas, desaparece, deja de existir como pieza: la intensa dificultad que predeció aquel acercamiento, y que la parabra puzzle -enigma- expresa tan bien en inglés, no sólo no tiene ya razón de ser, sino que parece no haberla tenido nunca, hasta tal punto se ha hecho evidencia: las dos piezas milagrosamente reunidas ya sólo son una, a su vez fuente de error, de duda, de desazón y de espera."
Georges Perec, en el preambul de La vida instrucciones de uso.


Aquest llibre ha caigut a les meves mans per un seguit de coincidències, que ara no enumeraré per no fer-me pesada. Només n'he llegit el preambul, i clar, després de la classe de psicologia de l'art, m'ha deixat "flipant", no sabia què em trobaria (ni que em trobaré) en aquest llibre... pero mira, ja te gracia que comenci així, no!?


un puzzle...

record d'una tarda al Garraf

El soroll que fan les pedres quan l’aigua les recoloca se m’ha quedat al cap. És un só tant profund que em regira l’estómac, sents que el cor empetiteix i et costa respirar, tot sota els teus peus trontolla. És com un gran lament, sembla que haguem ofès al mar, qui protesta enèrgicament amb onades cada cop més violentes.

Les aigües que van i tornen xoquen i els remolins que formen et durien al fons del mar. De tant en tant la força de l’aigua és tant gran que crea un buit que s’omplirà ràpidament d’una manera plàcida i natural.

Les onades no acaricien les roques, les colpegen violentament. Però la seva retirada és suau, una carícia per demanar perdó després de l’envestida, que seguidament torna a l’acció.

Molt de tant en tant es declara una treva, però aquesta dura ben poc. Aprofitem aquest moment de pau per dur a terme la nostra acció. Pigment vermell sobre la roca per on encara regalima aigua.

De sobte, una onada et mulla els peus i s’emporta part de la vermellor de la roca. L’aigua sembla tacada de sang, el mar plora i es revela contra aquesta intromissió tant poc discreta. Li faig fotos, no respecto els seus laments, faig la fot perquè vull, m’agrada el mar de sang i penso en les persones que ella ha engolit, no em sap greu robar-li aquest moment d’intimitat. Em sento millor, més tranquil·la i la roca torna a estar ben neta, encara que li queda alguna rastre del que era només feia uns segons; una taca de sang enmig de la cala.

Les roques es tornen a moure, ho sento sota els meus peus. L’aigua és violenta quan vol... I em vol mullar però no deixo que ho faci. M’agrada poder-me’n escapar, sortir-me amb la meva, mantenir els peus secs.

Torno a mirar la roca i deixo de sentir llàstima, per uns moments ha estat la roca més important de totes, s’ha de sentir afortunada. I la mar; no esta enfadada amb nosaltres, sinó amb la roca, que ha sigut objecte de la nostra admiració i contemplació.

Hem vist el sol atravessar el cel. Poc a poc ha anat apareixent entre el núvols, fins que ha finalitzat el recorregut i comença la posta. Sense que ens n’adonem fa més fred i la llum es menys nítida, d’aquí poc ja no hi haurà sol. Ara està molt a prop del mar, aviat l’engolirà o el sol s’hi llençarà per nedar tota la nit. Qui pot saber quin dels dos atrapa a l’altre? El sol converteix el mar en una gran banyera tota d’or, els reflexos que provoca ens fan entrar en una estat de contemplació, només mirem el mar i pensem en res.

Comencem l’ascensió per les roques que ja havíem baixat i ens allunyem d’aquell indret que ens ha fet viure tantes emocions.

A-Desk em publica l'artícle!!!

Acabo de saber que la revista A-Desk (www.a-desk.org) em publica l’article d’en Joan Morey, el que teniu en aquesta pàgina, estic molt contenta!!

L’article va ser escrit gracies a un workshop al que varem participar la Laura Cardona (companya de classe i de saló de te) i jo. Aquest va tenir lloc la setmana del 5 al 9 de Febrer, just abans de començar les classes.

Va ser molt interessant i molt intens però els resultats van valdre la pena.

El dissabte dia 10 vaig assistir a una reunió amb el Martí Peran al Santa Mònica on vaig poder veure en primera persona com es gestiona i coordina un projecte d’exposició de caràcter “investigador”. El treball d’investigació s’està fent sobre els “post-it city” un concepte de La Varra que podeu trobar ven explicat a la pàgina web www.ciutatsocasionals.net . Aquest projecte que està en procés i que s’exposarà al CCCB el 2008.

El mateix dia al Santa Mònica, quan sortia de la reunió vaig conèixer en Joan Morey, un noi absolutament encantador que espero que em convidi a veure la seva performance del divendres 23. Si voleu saber més d’ell aneu a www.elmalejemplo.com on podreu veure fotos de les seves performances i llegir coses seves. (No us espanteu!!)

Per últim vull expressar la meva emoció pel començament del segon semestre, que té una cosa dolenta i un munt de bones!! En primer lloc Psicologia de l’art es col·loca en les primeres posicions del meu rànquing en el que hi ha quatre grups. En primer lloc les assignatures que em fascinen ja sigui pels professors i professores com per la matèria, encara que acostuma a anar molt lligat gràcies als primers, aquest primer grup son les assignatures que “canvien la vida”. En segon lloc tenim les que estan bé, que es disfruten, deixen bon gust de boca, s’aprèn alguna cosa però s’oblida amb facilitat. Després hi ha les assignatures que fan mooolta mandra, acostumen a ser obligatòries i s’han de repetir més d’una vegada perquè el desencís t’impedeix assistir a classe. Per últim hi ha les que estan dins de l’últim grup però que a més a més tenen professors horrorosos, que parlen malament a les i les alumnes, que sota creences de “revolucionar” l’ensenyament es permeten el luxe de fer comentaris despectius i degradants i masclistes. Professors que no tenen raó de ser en aquesta universitat i que se’ls hauria de plantar cara fent-los saber que “maltractar” els i les alumnes no és pedagogia.

Al final m’ha quedat una mica enfadat el comentari, però a mi el que m’interessa és el primer grup i aquest any la majoria d’assignatures que faig estan en aquest grup. A totes aquestes professores i professors; Moltes gràcies.

"- En Joan Morey em deixa anar a veure POSTMORTEM!" o "Sobre el paper de l'espectador en el projecte POSTMORTEM de Joan Morey ".

Són les set de la tarda a Santa Mònica; un grup considerable de persones vestides de negre han vingut "cita prèvia" a veure rumbo a peor, el panell 5 del projecte POSTMORTEM(que consta de set panells –performances- desenvolupades entre desembre de 2006 i febrer de 2007) obra amb la qual Joan Morey fa balanç de la seva trajectòria. Estem assistint a un enterrament simbòlic. Ha exigit dress code i puntualitat però sembla que començarà amb retard.

L'espera dóna lloc a elucubracions i fantasies sobre la preformance i el projecte. És voluntat de l'artista aquesta "espera col·lectiva"? Forma part de la performance? Creixen dubtes, inseguretats i pors. Què em farà fer? Una cosa és significativa: tothom que està aquí ha sol·licitat a través de la pàgina www.elmalejemplo.com la seva assistència, i s'ha sotmès a la voluntat de l'artista, tant a l'hora de ser triat com en el compliment del dress code .

Joan Morey afronta d'aquesta manera el conflicte de l'elitisme de l'art, l'accepta i juga a evidenciar el procés de selecció que es dóna "naturalment" a l'hora d'acostar-se a l'art (contemporani?). Seria un altre el públic assistent sense l'estratègia de fer-nos inscriure? En aquest sentit la seva aposta em resulta molt interessant, però cal veure la problemàtica que suposa. D'entrada, l'exigència al públic és elevada, s'ha de prendre la molèstia de vestir de negre i "demanar permís", que no és poca cosa tenint en compte que el seu paper acostuma a ser passiu. A més, els sotmet a ser revisats "policialment" a la porta, entrar un per un a la sala o obligar-los a estar de peu tota l'estona que dura la performance... tot plegat aconsegueix incomodar i intimidar. A la vegada, genera expectatives de “participació” que queden frustrades en el transcurs de la performance.

En aquest sentit es pot reclamar? Joan Morey parla de l'ús del públic en la performance, de crear incomoditat, provocar reaccions adverses, dominar-lo... Però un cop el públic ha entrat a l'espai passa a formar part de l'atrezzo, i torna a assumir el paper passiu que es vol trencar, no tant com una manera de sotmetre's a l'artista sinó recuperant el paper d'espectador d'art. On està el problema; En l'espectador que assumeix la passivitat (tant còmode) de seguida que se li permet? En la incapacitat de la performance de generar reaccions? És la preocupació de l'artista trencar aquesta dinàmica? Indiscutiblement aconsegueix fer-la evident. És suficient?