Em permet que li fiqui un dit a l’ull?

Tenir una pedra a la sabata sempre és una molèstia encara que moltes vegades si no ens provoca un dolor insuportable la mantenim allà, ens hi acostumem tant ràpidament que ens oblidem que una pedra se’ns clava al peu.

Les obres d’Erwin Wurm (Viena, 1954) són una pedra a la sabata de la institució artística. Les seves escultures no només tenen una durada determinada, un minut pot ser suficient, sinó que poden passar en qualsevol lloc i en qualsevol moment, són com un virus. Vigila, que agafaràs un Wurm!

En la sèrie de fotografies “Instructions on How to Be Politically Incorrect” els personatges retratats viuen amb la molèstia en relació als altres, però inclús tenint el cap d’un home dins del jersei la conversa distesa en un restaurant pot seguir endavant, un braç ficat per la bragueta dels pantalons, ens escupen al te, tant li fa, hi ha tantes altres coses que ens molesten. Aquesta actitud passiva i normalitzada davant aquestes invasions fa que aquestes fotografies siguin un retrat del subjecte en la societat de consum que mantén una actitud passiva davant els mass media que projecten el que ha de ser, sentir i pensar. Aquestes accions de “terrorisme quotidià” podrien ser les fantasies trapelles d’algú amb la facultat de parar el temps que aprofita aquestes pauses per ficar el dit a l’ull.

Davant aquestes imatges no podem fer altra cosa que riure. L’humor ens distancia de la situació i ens en fa còmplices, ens situa fora de perill. Erwin Wurm utilitza l’humor i la ironia que li permeten un camp d’acció més ampli, es converteix en un pallasso. Ell, sap que quan t’acostes a les coses amb humor la gent assumeix ràpidament que no t’ha de prendre massa en serio. No per això, allò que dius, te menys intensitat.[i]

La figura del pallasso esta força present en el mon de l’art, David G. Torres, crític i comissari, escriu sobre el sentit de l’humor a partir de la obra de Francis Alÿs The last clown. “ Perquè, ¿Qui és l’últim pallasso? [···] L’artista és l’últim pallasso, l’últim mico a qui s’avisa perquè faci una exposició, perquè representi unes quantes pallassades de manera que tots puguem riure.” [ii] Per a l’artista aquest aquesta consideració li ofereix una gran llibertat per l’exercici de la critica. Com segueix dient en David G. Torres, riem com a defensa o amb complicitat, hi ha un rictus de preocupació darrere el riure perquè el sentit de l’humor sorgeix d’un profund existencialisme (Lubitsch). Però “l’acudit i l’anècdota són elements incontrolables i irreductibles a una [···] estratègia de poder o control determinada”[iii]

Em ve al cap el Gilles Pierrot de Wateau, figura que em va fascinar per la seva absoluta desavinença amb el seu entron i els personatges que el rodegen, eternament fora de lloc amb cara trista encara que el seu paper sigui el de fer-nos riure. Pierrot, el pallasso tràgic, un alter-ego de l’artista. Podem anar a Bruce Nauman, que introdueix la màscara, el pallasso com a retrat del subjecte contemporani que eternament manifesta la seva negació i/o la seva afirmació del mon (nee, nee, nee, ya, ya, ya) pallassos que ni riuen ni fan riure la majoria de vegades sinó que pateixen i inquieten ja que ens fan sospitar que no ens trobem en un situació gaire diferent.

Per acabar amb aquesta micro-genealogia de l’humor no puc deixar de citar Antonio Ortega que a Determinación de personaje recrea fidelment un gag de Faemino y Cansado interpretat per David G. Torres i Oscar Abril Ascaso. Comença avisant-nos que el bonic acudit tindrà lloc al temple de l’art, al museu del Prado, “esta muy desaprovechado” diu el pallasso tonto “ solo hay cuadors y mas cuadros, ponga usted unos muebles o algo!” Aquestes paraules punxen una mica més quan qui les diu és un crític d’art, o només molesta a qui es pren el mon de l’art massa en serio?
Si entres en un museu i trobes una fotografia de l’artista ficant-se el dit al nas i mirant-te amb tranquil·litat. Que hem de pensar? A sobre, el que compon l’exposició son ampolles, sabates cadires, palanganes, fregalls... i instruccions. “Do it yourself” . Agafa cinc ampolles i mantén-les en equilibri entre el teu cos i la paret, treu-te la sabata i escolta-la durant un minut, omple tots els forats de la teva cara amb bolígrafs, enfila’t a una escombra... Erwin Wurm exposa així “One Minut Sculptures” a més a més del registre fotogràfic que en va fent [i que compondrà el material per catàlegs i catàlegs.]

Riem perquè sabem que ningú pren mal, perquè qui realitza aquestes escultures ha d’agafar postures forçades i ridícules. Es veu despullat de la seva dignitat, però no deixa de ser un acudit i només dura un minut. L’equilibri precari, el risc de la caiguda i un lleu dolor és el que hem d’assumir. Això és el que davant d’aquestes imatges ens crea certa tensió. Com he dit quan parlava de la sèrie “Instructions on How to Be Politically Incorrect” aquesta tensió entre el cos i els objectes és intrínseca a la nostra existència, només és fa més evident en aquestes accions escultòriques. Hi ha una clara referència a la societat de consum, al desús i inestabilitat que representa i ens convida a prendre’ns-ho amb sentit de l’humor.

Seguirem intentant sostenir-nos sobre una escombra mentre l’artista es furga les fosses nassals.

.....................................................................................................................................................................
[i] Entrevista a Erwin Wurm realitzada per Geert van de Wetering durant el muntatge d’una expocisió al museu Het Domein http://prettycoolpeopleinterviews.submarinechannel.nl/interviews/item/25
[ii] David G. Torres, Màlaga, juny 2000 www.davidgtorres.net
[iii] Ibdm.