despertar del letargi

Avui he acabat el Vila- Matas, quina meravella! Ara tinc per llegir “Paris no se acaba nunca” llibre del qual me’n havia parlat la Júlia fa molt, molt de temps.

La Emily em va comentar l’altre dia de fer una revista de literatura i art a Molins ... casi nada! Com si no tingués prou coses al cap!! Entenc que tingui ganes de fer coses; ja que esta acabant la carrera; de fet el que menys em convenç de la idea és fer-la a Molins. L’altre dia ja em va comentar que podríem publicar les nostres cartes (de fet ho feia en una carta, encara que se’n desdeia ràpidament) jo això de publicar les cartes no ho veig clar,però el que seria molt interessant i que podria ser el format de la revista son les nostres converses literàries; un “abasellament” de referències literàries i desitjos lectors.

Ah! Una secció: Consultori sentimental “Que puc llegir si sento que...?”

TOTHOM A LLEGIR!!

Em surt la vena dictatorial... en definitiva; no cal que llegeixi tothom, però per parlar amb mi s’ha de tenir interès en la literatura, l’art, cine... hauria de fer balanç de els amistats i les converses que tinc, a veure quantes ho compleixen!

(si algú llegint això sent un gran sentiment de repulsió cap a mi és del tot comprensible; jo m’agafaria mania; però m’he de suportar moltes hores i no em sortiria a compte)

Ahir vaig deixar el meu primer missatge al fòrum d’Indaga’t . Hi vaig copiar la primera pàgina de “La vida instrucciones de uso” de Georges Perec on precisament fa una explicació de la teoria Gestalt relacionant-la amb l’art del puzzle. A veure si la gent entra en el joc i es creen debats interessants en el fòrum.

A continuació de la còpia hi vaig escriure que m’havia trobat el text “sense voler” i que com que estava molt relacionat amb la classe que acabàvem de fer de psicologia de l’art l’havia penjat. El que vull escriure ara és la paràbola que m’ha fet tenir aquest llibre, ara, sobre la tauleta de nit.

De fet l’origen és clar. El workshop de critica d’art d’A-Desk. Primer contacte; durant la “passejada del crític” el segon dia del taller. La ruta va començar per Estrany- de la Mota. Allà Ignasi Aballí i index de llibres d’en Perec a la paret. Aquests em fascinen i em prometo recordar el nom per buscar-lo en algun moment indeterminat de la meva vida.

Dos dies més tard en el mateix taller en Roberto (encara que li canvio el nom per Rodrigo) participant curiós, interessant, gay, escriptor, blogger, viatjant, divertit, super-fashion.... porta la seva critica que resulta ser una lliçó de literatura contemporània. Una critica que anava d’Ignasi Aballí al pop art a partir de referències, un “corta-pega” meravellosament fet. Quina enveja....

Quan es va comentar aquest escrit en grup el senyor David G. Torres (que deu ser la G?) va mencionar a Vila- Matas (o ja l’havia citat en alguna de les seves crítiques?) Total; que apareix Vila- Matas com escriptor “corta- pega”, postproductor. La idea em va semblar molt interessant i em vaig apuntar a la llista mental de “deberes” a Perec i Vila- Matas.
No va ser fins al cap d’una més que en una visita a l’FNAC (que lleig això de fer publicitat gratuïta...), perquè he treballat i em sento rica. Allà em trobo amb “Paris no se acaba nunca” i vaig recordar que feia uns dos anys me l’havia recomanat una amiga (si no el vaig llegir en aquell moment deu ser perquè no tocava, no?). Tot i la recomanació de la Júlia (és el nom de l’amiga) el llibre que em compro és “Historia abreviada de la literatura portátil” que és el que em sona que es va comentar durant el Workshop. Aquell dia també vaig tenir a les mans “La vida instrucciones de uso” però el torno a dipositar a l’estanteria degut al seu volum.

El llibre de Vila- Matas, em va fascinar des de la primera pàgina (m’ha durat tres dies!), i sense deixar passar un sol dia vaig anar a “La central” i m’hi vaig comprar “Paris era una fiesta” i “La vida instruciones de uso” el de Perec només el vaig fullejar, el de Paris el vaig acabar ahir. I ara seguiré marginant a Perec, perquè el pròleg i el títol son genials, però em fa una mandra... en canvi em començaré a llegir a “L’amant” de la Marguerite Duras la suposada “casera” de Vila- Matas durant la seva estada a Paris. Ara em moro de ganes de veure “India Song”, una pel·lícula d’ella i penso en la meravellosa “Hiroshima mon amour”, la meva primera trobada amb la Duras; una pel·lícula genial de Alain Reisnais, amb guió de Marguerite, que ja fa massa que no veig. Però de cine ja en parlarem un altre dia.

I amb això acabo la meva explicació del recorregut que han fet i estan fent aquests personatges en la meva vida, recorreguts que es barregen amb els començats anteriorment amb altres autors; en definitiva, tot està aquí a dos passos, som nosaltres els que hem de recórrer el territori (en tots els sentits).