"La conversación sólo es un pretexto para otras formas más sutiles de comunicación. Cuando éstas no funcionan, la conversación es algo muerto. Si dos personas tienen interés en comunicar mutuamente, no importa lo más mínimo lo confusa que llegue a ser la conversación. Las personas que insisten en la claridad i la lógica con frecuencia no consiguen hacerse entender. Siempre están buscando un transmisor más perfecto, engañadas por la suposición de que la mente es el único instrumento para la transmisión del pensamiento. Cuando empiezas a hablar de verdad, te entregas. Arrojas las palabras precipitadamente, no las cuentas como monedas. No te preocupas de los errores gramaticales o factuales, de las contradicciones, de las mentiras, etc. Hablas. Si hablas con alguien que sepa escuchar, entiende perfectamente, aun cuando las palabras carezcan de sentido. Cuando esa clase de conversación se pone en marcha, se produce un enlace, independientemente de que hables con un hombre o una mujer. Los hombres hablando con otros hombres necesitan esa clase de conversación tanto como las mujeres hablando con otras mujeres. Las parejas casadas raras veces disfrutan de esa clase de conversación, por razones más que evidentes.
La conversación, la conversación autentica, es una de las manifestaciones más expresivas del anhelo de enlace ilimitado que siente el hombre. Las personas sensibles, las personas que sienten, desean unirse de modo más profundo, sutil y duradero de lo que permiten la costumbre y la conversación. Me refiero a formas que superan los sueños de los utopistas sociales y políticos. La fraternidad del hombre, en caso que alguna vez se realice, sólo es la etapa de jardín de infancia en el drama de las relaciones humanas. Cuando el hombre empiece a permitirse expresión plena, cuando pueda expresarse sin miedo al ridículo, el ostracismo o la persecución, lo primero que hará será soltar su amor a borbotones. En la historia del amor humano todavía estamos en el primer capítulo."
Henry Miller, Sexus. Seix Barral, novembre de 1984.
Ara dubto que el fragment es correspongui a aquest llibre, però en qualsevol cas llegiu-lo, i si no el trobeu en aquest llibre us en llegiu un altre del mateix autor, sempre és igual de deliciós, aburrit exitant (en el sentit explicit de la paraula)...
lunes, 13 de agosto de 2007
lunes, 2 de julio de 2007
“Yo relaciono, tu relacionas, nosotros relacionamos…” o “Sobre el consumo del arte para la vida”
[Text escrit durant el segon Workshop realitzat per a-desk]
La gran cualidad del arte es su poder para (dar sentido a) significar en “vidas ajenas” a la propia obra. Da la posibilidad al espectador de relacionarse con las obras, relacionar las obras entre ellas y así crear ideas, e impresiones que construyan sentido en su vida.
Un espectador esporádico, no entendido, desde su perspectiva e interés, selecciona y relaciona con su vida de forma espontánea las obras que pueden tener algún sentido en su mundo y las que no son rechazadas de forma automática y sin remordimientos. La aproximación al arte podrá ser superficial, sin ninguna pretensión y a lo mejor con cierta distancia, pero tiene claro lo que le gusta.
Por otro lado está quien tiene un conocimiento o un interés especial en el arte. Este reconoce “autoridades” y estas influyen en su acercamiento a la obra. Ya no tendrá una visión superficial sino que llegará a un análisis de la obra más complejo que le permitirá que esta entre en relación con más aspectos.
Es cierto que el conocimiento del autor (productor?) nos hará entender algunos conceptos con mayor profundidad, no quisiera hacer un grito a la ignorancia en el arte. Pero creo que en cierta medida se tiene que recuperar el uso del arte para “consumo propio”, tener la tranquilidad de asociar las obras para crear sentidos que pueden no ser los que pretendía la o el artista.
La gran cualidad del arte es su poder para (dar sentido a) significar en “vidas ajenas” a la propia obra. Da la posibilidad al espectador de relacionarse con las obras, relacionar las obras entre ellas y así crear ideas, e impresiones que construyan sentido en su vida.
Un espectador esporádico, no entendido, desde su perspectiva e interés, selecciona y relaciona con su vida de forma espontánea las obras que pueden tener algún sentido en su mundo y las que no son rechazadas de forma automática y sin remordimientos. La aproximación al arte podrá ser superficial, sin ninguna pretensión y a lo mejor con cierta distancia, pero tiene claro lo que le gusta.
Por otro lado está quien tiene un conocimiento o un interés especial en el arte. Este reconoce “autoridades” y estas influyen en su acercamiento a la obra. Ya no tendrá una visión superficial sino que llegará a un análisis de la obra más complejo que le permitirá que esta entre en relación con más aspectos.
Es cierto que el conocimiento del autor (productor?) nos hará entender algunos conceptos con mayor profundidad, no quisiera hacer un grito a la ignorancia en el arte. Pero creo que en cierta medida se tiene que recuperar el uso del arte para “consumo propio”, tener la tranquilidad de asociar las obras para crear sentidos que pueden no ser los que pretendía la o el artista.
miércoles, 18 de abril de 2007
despertar del letargi
Avui he acabat el Vila- Matas, quina meravella! Ara tinc per llegir “Paris no se acaba nunca” llibre del qual me’n havia parlat la Júlia fa molt, molt de temps.
La Emily em va comentar l’altre dia de fer una revista de literatura i art a Molins ... casi nada! Com si no tingués prou coses al cap!! Entenc que tingui ganes de fer coses; ja que esta acabant la carrera; de fet el que menys em convenç de la idea és fer-la a Molins. L’altre dia ja em va comentar que podríem publicar les nostres cartes (de fet ho feia en una carta, encara que se’n desdeia ràpidament) jo això de publicar les cartes no ho veig clar,però el que seria molt interessant i que podria ser el format de la revista son les nostres converses literàries; un “abasellament” de referències literàries i desitjos lectors.
Ah! Una secció: Consultori sentimental “Que puc llegir si sento que...?”
TOTHOM A LLEGIR!!
Em surt la vena dictatorial... en definitiva; no cal que llegeixi tothom, però per parlar amb mi s’ha de tenir interès en la literatura, l’art, cine... hauria de fer balanç de els amistats i les converses que tinc, a veure quantes ho compleixen!
(si algú llegint això sent un gran sentiment de repulsió cap a mi és del tot comprensible; jo m’agafaria mania; però m’he de suportar moltes hores i no em sortiria a compte)
Ahir vaig deixar el meu primer missatge al fòrum d’Indaga’t . Hi vaig copiar la primera pàgina de “La vida instrucciones de uso” de Georges Perec on precisament fa una explicació de la teoria Gestalt relacionant-la amb l’art del puzzle. A veure si la gent entra en el joc i es creen debats interessants en el fòrum.
A continuació de la còpia hi vaig escriure que m’havia trobat el text “sense voler” i que com que estava molt relacionat amb la classe que acabàvem de fer de psicologia de l’art l’havia penjat. El que vull escriure ara és la paràbola que m’ha fet tenir aquest llibre, ara, sobre la tauleta de nit.
De fet l’origen és clar. El workshop de critica d’art d’A-Desk. Primer contacte; durant la “passejada del crític” el segon dia del taller. La ruta va començar per Estrany- de la Mota. Allà Ignasi Aballí i index de llibres d’en Perec a la paret. Aquests em fascinen i em prometo recordar el nom per buscar-lo en algun moment indeterminat de la meva vida.
Dos dies més tard en el mateix taller en Roberto (encara que li canvio el nom per Rodrigo) participant curiós, interessant, gay, escriptor, blogger, viatjant, divertit, super-fashion.... porta la seva critica que resulta ser una lliçó de literatura contemporània. Una critica que anava d’Ignasi Aballí al pop art a partir de referències, un “corta-pega” meravellosament fet. Quina enveja....
Quan es va comentar aquest escrit en grup el senyor David G. Torres (que deu ser la G?) va mencionar a Vila- Matas (o ja l’havia citat en alguna de les seves crítiques?) Total; que apareix Vila- Matas com escriptor “corta- pega”, postproductor. La idea em va semblar molt interessant i em vaig apuntar a la llista mental de “deberes” a Perec i Vila- Matas.
No va ser fins al cap d’una més que en una visita a l’FNAC (que lleig això de fer publicitat gratuïta...), perquè he treballat i em sento rica. Allà em trobo amb “Paris no se acaba nunca” i vaig recordar que feia uns dos anys me l’havia recomanat una amiga (si no el vaig llegir en aquell moment deu ser perquè no tocava, no?). Tot i la recomanació de la Júlia (és el nom de l’amiga) el llibre que em compro és “Historia abreviada de la literatura portátil” que és el que em sona que es va comentar durant el Workshop. Aquell dia també vaig tenir a les mans “La vida instrucciones de uso” però el torno a dipositar a l’estanteria degut al seu volum.
El llibre de Vila- Matas, em va fascinar des de la primera pàgina (m’ha durat tres dies!), i sense deixar passar un sol dia vaig anar a “La central” i m’hi vaig comprar “Paris era una fiesta” i “La vida instruciones de uso” el de Perec només el vaig fullejar, el de Paris el vaig acabar ahir. I ara seguiré marginant a Perec, perquè el pròleg i el títol son genials, però em fa una mandra... en canvi em començaré a llegir a “L’amant” de la Marguerite Duras la suposada “casera” de Vila- Matas durant la seva estada a Paris. Ara em moro de ganes de veure “India Song”, una pel·lícula d’ella i penso en la meravellosa “Hiroshima mon amour”, la meva primera trobada amb la Duras; una pel·lícula genial de Alain Reisnais, amb guió de Marguerite, que ja fa massa que no veig. Però de cine ja en parlarem un altre dia.
I amb això acabo la meva explicació del recorregut que han fet i estan fent aquests personatges en la meva vida, recorreguts que es barregen amb els començats anteriorment amb altres autors; en definitiva, tot està aquí a dos passos, som nosaltres els que hem de recórrer el territori (en tots els sentits).
La Emily em va comentar l’altre dia de fer una revista de literatura i art a Molins ... casi nada! Com si no tingués prou coses al cap!! Entenc que tingui ganes de fer coses; ja que esta acabant la carrera; de fet el que menys em convenç de la idea és fer-la a Molins. L’altre dia ja em va comentar que podríem publicar les nostres cartes (de fet ho feia en una carta, encara que se’n desdeia ràpidament) jo això de publicar les cartes no ho veig clar,però el que seria molt interessant i que podria ser el format de la revista son les nostres converses literàries; un “abasellament” de referències literàries i desitjos lectors.
Ah! Una secció: Consultori sentimental “Que puc llegir si sento que...?”
TOTHOM A LLEGIR!!
Em surt la vena dictatorial... en definitiva; no cal que llegeixi tothom, però per parlar amb mi s’ha de tenir interès en la literatura, l’art, cine... hauria de fer balanç de els amistats i les converses que tinc, a veure quantes ho compleixen!
(si algú llegint això sent un gran sentiment de repulsió cap a mi és del tot comprensible; jo m’agafaria mania; però m’he de suportar moltes hores i no em sortiria a compte)
Ahir vaig deixar el meu primer missatge al fòrum d’Indaga’t . Hi vaig copiar la primera pàgina de “La vida instrucciones de uso” de Georges Perec on precisament fa una explicació de la teoria Gestalt relacionant-la amb l’art del puzzle. A veure si la gent entra en el joc i es creen debats interessants en el fòrum.
A continuació de la còpia hi vaig escriure que m’havia trobat el text “sense voler” i que com que estava molt relacionat amb la classe que acabàvem de fer de psicologia de l’art l’havia penjat. El que vull escriure ara és la paràbola que m’ha fet tenir aquest llibre, ara, sobre la tauleta de nit.
De fet l’origen és clar. El workshop de critica d’art d’A-Desk. Primer contacte; durant la “passejada del crític” el segon dia del taller. La ruta va començar per Estrany- de la Mota. Allà Ignasi Aballí i index de llibres d’en Perec a la paret. Aquests em fascinen i em prometo recordar el nom per buscar-lo en algun moment indeterminat de la meva vida.
Dos dies més tard en el mateix taller en Roberto (encara que li canvio el nom per Rodrigo) participant curiós, interessant, gay, escriptor, blogger, viatjant, divertit, super-fashion.... porta la seva critica que resulta ser una lliçó de literatura contemporània. Una critica que anava d’Ignasi Aballí al pop art a partir de referències, un “corta-pega” meravellosament fet. Quina enveja....
Quan es va comentar aquest escrit en grup el senyor David G. Torres (que deu ser la G?) va mencionar a Vila- Matas (o ja l’havia citat en alguna de les seves crítiques?) Total; que apareix Vila- Matas com escriptor “corta- pega”, postproductor. La idea em va semblar molt interessant i em vaig apuntar a la llista mental de “deberes” a Perec i Vila- Matas.
No va ser fins al cap d’una més que en una visita a l’FNAC (que lleig això de fer publicitat gratuïta...), perquè he treballat i em sento rica. Allà em trobo amb “Paris no se acaba nunca” i vaig recordar que feia uns dos anys me l’havia recomanat una amiga (si no el vaig llegir en aquell moment deu ser perquè no tocava, no?). Tot i la recomanació de la Júlia (és el nom de l’amiga) el llibre que em compro és “Historia abreviada de la literatura portátil” que és el que em sona que es va comentar durant el Workshop. Aquell dia també vaig tenir a les mans “La vida instrucciones de uso” però el torno a dipositar a l’estanteria degut al seu volum.
El llibre de Vila- Matas, em va fascinar des de la primera pàgina (m’ha durat tres dies!), i sense deixar passar un sol dia vaig anar a “La central” i m’hi vaig comprar “Paris era una fiesta” i “La vida instruciones de uso” el de Perec només el vaig fullejar, el de Paris el vaig acabar ahir. I ara seguiré marginant a Perec, perquè el pròleg i el títol son genials, però em fa una mandra... en canvi em començaré a llegir a “L’amant” de la Marguerite Duras la suposada “casera” de Vila- Matas durant la seva estada a Paris. Ara em moro de ganes de veure “India Song”, una pel·lícula d’ella i penso en la meravellosa “Hiroshima mon amour”, la meva primera trobada amb la Duras; una pel·lícula genial de Alain Reisnais, amb guió de Marguerite, que ja fa massa que no veig. Però de cine ja en parlarem un altre dia.
I amb això acabo la meva explicació del recorregut que han fet i estan fent aquests personatges en la meva vida, recorreguts que es barregen amb els començats anteriorment amb altres autors; en definitiva, tot està aquí a dos passos, som nosaltres els que hem de recórrer el territori (en tots els sentits).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)