record d'una tarda al Garraf

El soroll que fan les pedres quan l’aigua les recoloca se m’ha quedat al cap. És un só tant profund que em regira l’estómac, sents que el cor empetiteix i et costa respirar, tot sota els teus peus trontolla. És com un gran lament, sembla que haguem ofès al mar, qui protesta enèrgicament amb onades cada cop més violentes.

Les aigües que van i tornen xoquen i els remolins que formen et durien al fons del mar. De tant en tant la força de l’aigua és tant gran que crea un buit que s’omplirà ràpidament d’una manera plàcida i natural.

Les onades no acaricien les roques, les colpegen violentament. Però la seva retirada és suau, una carícia per demanar perdó després de l’envestida, que seguidament torna a l’acció.

Molt de tant en tant es declara una treva, però aquesta dura ben poc. Aprofitem aquest moment de pau per dur a terme la nostra acció. Pigment vermell sobre la roca per on encara regalima aigua.

De sobte, una onada et mulla els peus i s’emporta part de la vermellor de la roca. L’aigua sembla tacada de sang, el mar plora i es revela contra aquesta intromissió tant poc discreta. Li faig fotos, no respecto els seus laments, faig la fot perquè vull, m’agrada el mar de sang i penso en les persones que ella ha engolit, no em sap greu robar-li aquest moment d’intimitat. Em sento millor, més tranquil·la i la roca torna a estar ben neta, encara que li queda alguna rastre del que era només feia uns segons; una taca de sang enmig de la cala.

Les roques es tornen a moure, ho sento sota els meus peus. L’aigua és violenta quan vol... I em vol mullar però no deixo que ho faci. M’agrada poder-me’n escapar, sortir-me amb la meva, mantenir els peus secs.

Torno a mirar la roca i deixo de sentir llàstima, per uns moments ha estat la roca més important de totes, s’ha de sentir afortunada. I la mar; no esta enfadada amb nosaltres, sinó amb la roca, que ha sigut objecte de la nostra admiració i contemplació.

Hem vist el sol atravessar el cel. Poc a poc ha anat apareixent entre el núvols, fins que ha finalitzat el recorregut i comença la posta. Sense que ens n’adonem fa més fred i la llum es menys nítida, d’aquí poc ja no hi haurà sol. Ara està molt a prop del mar, aviat l’engolirà o el sol s’hi llençarà per nedar tota la nit. Qui pot saber quin dels dos atrapa a l’altre? El sol converteix el mar en una gran banyera tota d’or, els reflexos que provoca ens fan entrar en una estat de contemplació, només mirem el mar i pensem en res.

Comencem l’ascensió per les roques que ja havíem baixat i ens allunyem d’aquell indret que ens ha fet viure tantes emocions.