"- En Joan Morey em deixa anar a veure POSTMORTEM!" o "Sobre el paper de l'espectador en el projecte POSTMORTEM de Joan Morey ".

Són les set de la tarda a Santa Mònica; un grup considerable de persones vestides de negre han vingut "cita prèvia" a veure rumbo a peor, el panell 5 del projecte POSTMORTEM(que consta de set panells –performances- desenvolupades entre desembre de 2006 i febrer de 2007) obra amb la qual Joan Morey fa balanç de la seva trajectòria. Estem assistint a un enterrament simbòlic. Ha exigit dress code i puntualitat però sembla que començarà amb retard.

L'espera dóna lloc a elucubracions i fantasies sobre la preformance i el projecte. És voluntat de l'artista aquesta "espera col·lectiva"? Forma part de la performance? Creixen dubtes, inseguretats i pors. Què em farà fer? Una cosa és significativa: tothom que està aquí ha sol·licitat a través de la pàgina www.elmalejemplo.com la seva assistència, i s'ha sotmès a la voluntat de l'artista, tant a l'hora de ser triat com en el compliment del dress code .

Joan Morey afronta d'aquesta manera el conflicte de l'elitisme de l'art, l'accepta i juga a evidenciar el procés de selecció que es dóna "naturalment" a l'hora d'acostar-se a l'art (contemporani?). Seria un altre el públic assistent sense l'estratègia de fer-nos inscriure? En aquest sentit la seva aposta em resulta molt interessant, però cal veure la problemàtica que suposa. D'entrada, l'exigència al públic és elevada, s'ha de prendre la molèstia de vestir de negre i "demanar permís", que no és poca cosa tenint en compte que el seu paper acostuma a ser passiu. A més, els sotmet a ser revisats "policialment" a la porta, entrar un per un a la sala o obligar-los a estar de peu tota l'estona que dura la performance... tot plegat aconsegueix incomodar i intimidar. A la vegada, genera expectatives de “participació” que queden frustrades en el transcurs de la performance.

En aquest sentit es pot reclamar? Joan Morey parla de l'ús del públic en la performance, de crear incomoditat, provocar reaccions adverses, dominar-lo... Però un cop el públic ha entrat a l'espai passa a formar part de l'atrezzo, i torna a assumir el paper passiu que es vol trencar, no tant com una manera de sotmetre's a l'artista sinó recuperant el paper d'espectador d'art. On està el problema; En l'espectador que assumeix la passivitat (tant còmode) de seguida que se li permet? En la incapacitat de la performance de generar reaccions? És la preocupació de l'artista trencar aquesta dinàmica? Indiscutiblement aconsegueix fer-la evident. És suficient?